ART, CONCEPTE OBERT

No existeix realment l'art. Tan sols hi ha artistes [...] El que nosaltres anomenem "obres d'art" [...] són objectes fets per i per als éssers humans.

Ernst Hans Gombrich (Segle XX)

Al llarg de la història, l'obra d'art s'ha entès de manera diferent. El gust estètic ha variat amb el temps i cada època ha plasmat un concepte d'art propi.

En la prehistòria, l'art s'associava a ritus màgics relacionats amb la supervivència del grup. En les primeres civilitzacions, els artistes eren considerats artesants. Malgrat això, posseïen una habilitat que els podia donar distinció.

A Grècia, l'art es vinculava amb l'ordre intern de la naturalesa, idea que es va recuperar en el Renaixement. Aquest ordre s'identificava amb el plaer, la bellesa i la proporció. El classicisme es va estendre per tot el Mediterrani gràcies a les conquestes de Roma.

Els artistes de l'edat mitjana van posar de manifest la seva idea de Dèu i el camí cap a allò transcendent a través de les seves obres.

Amb el Renaixement s'afirma la individualitat de l'ésser humà. L'art és un mitjà que l'individu pot utilitzar per diferenciar-se de la naturalesa, dominar-la i convertir-se en un ésser superior, un creador.

Amba la fundació de l'Acadèmia (1585), va decaure el poder dels gremis i van instaurar unes estrictes normes artístiques que tots els creadors havien de seguir. Moltes vegades, el fet de no seguir aquesta normativa significava quedar fora dels cercles artístics. Les dones, com que eren excloses de les acadèmies, estaven marginades del món de l'art.

La crítica marxista descobreix que l'art sol ser un instrument de la classe dominant per imposar els seus valors i el seu poder. Però el veritable artista és qui es rebel·la contra l'ordre social establert, proposa nous valors i utilitza l'art com a instrument de contradicció.

Els artistes sempre han creat noves realitats; realitats que no existeixen fins que s'han plasmat en una obra d'art. Però tan sols amb les avantguardes del segle XX, la majoria dels artistes han estat conscients que aquesta era la seva tasca fonamental.

En el segle XX, alguns artistes rebutgen el caràcter elitista de l'activitat plàstica. L'art ens ha d'aproximar a la nostra pròpia realitat i ens ha d'ajudar a valorar-la.

En les darreres dècades, la pintura i l'escultura es materialitzen per mitjà de les accions (performances). Sembla que l'art hagués substituït el tradicional paper que tenia la filosofia. L'art no és simplement una il·lustració de la història social ni tampoc un passatemps ociòs per escapar d'un món angoixat. És una experiència vital que enriqueix la condició humana.

Totes aquestes visions remarquen algun aspecte important d'aquesta complexa dimensió humana que anomenem art. Cadascun de nosaltres, homes i dones, es pot identificar més amb una de concreta a partir de la seva pròpia experiència vital

L'OBRA ARTÍSTICA

ART I SOCIETAT

ART I DONA

Fins a dates recents, ningú no qüestionava l'absència de dones creadores en la història de l'art. Es considerava normal que l'art el fessim els homes artistes, no pas les dones artistes. Avui sabem que tan sols una ocultació social sistemàtica ha generat aquest buit. Dones amb sensibilitat artístic n'hi ha hagut sempre i, fins i tot, potser han estat historicament majoria. Elles han estat gairebé sempre les creadores anònimes de les anomenades arts menors. Sovint, als tallers familiars les dones - esposes o filles - eren col·laboradores anònimes. Cal preguntar-se quantes de les obres sense firma han estat fetes en realitat per dones que no s'atrevien a posar el seu nom. Sabem que les belles imatges dels manuscrits medievals estaven fetes per monjos anònims, però dificilment ens aturem a pensar quants van ser fets en realitat per monges.

No era fàcil crear en un món dominat per homes. La pintora Marie Bashkirtseff deia en 1879. " El que envejo més és la llibertat de passejar sola, d'anar i venir, de seure als bancs del jardí de les Tulleries [...] heus aquí el que envejo i heus aquí la llibertat sense la qual no és possible transformar-se en un veritable artista"

Fins i tot quan la pintura sortia fora dels tallers familiars, les dones no podien accedir a una veritable formació artística. L'assistència a les acadèmies d'art els era gairebé sempre vetada; per això havien de recòrrer a classes particulars per aprendre les tècniques de l'art.
Malgrat les dificultats que els creava l'ordre social imperant, moltes dones van ser capaces de dur a terme una obra pròpia. Però la crítica sempre infravalorava les seves creaciones. Els clients, els marxants, els directors de museus, els professors de les universitats , totes les professions relacionades amb l'art han estat controlades per homes que han col·laborat - generalment de manera inconscient- en aquesta ocultació gegantina. L'obra d'aquestes dones s'ha dispersat i moltes peces es troben actualment emmagatzemades als soterranis dels museus.

Paradoxalment, la dona ha tingut una àmplia presència en el món de l'art, però sempre des del punt de vista masculí. Se l'ha vist com una musa inspiradora, com un objecte bell i com a símbol, però difícilment amb la complexitat, l'esperança i les contradiccions de qualsevol ésser humà. Fins i tot als salons del segle XVIII, amb una presència femenina majoritària, el món galant la redueix a simple objecte sexual.

Ni tan sols en les avantguardes del segle XX es va reconèixer a les dones el seu protagonisme en la creació artística. Sonia Delaunay feia una obra abstracta una mica abans que el mateix Kandinsky, però no sol figurar en els llibres d'art. Quan les sufragistes van obtenir el dret a votar, encara André Breton, líder d'una avantguarda tan renovadora i revolucionaria com el surrealisme, continuava contemplant la dona com a font d'inspiració, ésser fràgil eternament immadur.
Només en l'avantguarda russa del començament del segle XX i en les tendències més recents troben dones reconegudes en la primera línia de la renovació artística. Però resulta gairebé una excepció. El procés d'acceptació de la creativitat artística de les dones continua essent llarg i difícil.

PATRIMONI ARTÍSTIC

ELS MUSEUS

Originariament, un museu era un "lloc dedicat a les muses" deesses protectores de les arts. Actualment, s'anomena així el lloc destinat a la conservació i l'exposició d'objectes d'interès cultural, ja sigui públic o privat.
L'origen dels museus es remunta a les col·leccions públiques de Grècia i a les privades de Roma.