Fins a dates recents, ningú no qüestionava l'absència de dones creadores en la història de l'art. Es considerava normal que l'art el fessim els homes artistes, no pas les dones artistes. Avui sabem que tan sols una ocultació social sistemàtica ha generat aquest buit. Dones amb sensibilitat artístic n'hi ha hagut sempre i, fins i tot, potser han estat historicament majoria. Elles han estat gairebé sempre les creadores anònimes de les anomenades arts menors. Sovint, als tallers familiars les dones - esposes o filles - eren col·laboradores anònimes. Cal preguntar-se quantes de les obres sense firma han estat fetes en realitat per dones que no s'atrevien a posar el seu nom. Sabem que les belles imatges dels manuscrits medievals estaven fetes per monjos anònims, però dificilment ens aturem a pensar quants van ser fets en realitat per monges.
No era fàcil crear en un món dominat per homes. La pintora Marie Bashkirtseff deia en 1879. " El que envejo més és la llibertat de passejar sola, d'anar i venir, de seure als bancs del jardí de les Tulleries [...] heus aquí el que envejo i heus aquí la llibertat sense la qual no és possible transformar-se en un veritable artista"
Fins i tot quan la pintura sortia fora dels tallers familiars, les dones no podien accedir a una veritable formació artística. L'assistència a les acadèmies d'art els era gairebé sempre vetada; per això havien de recòrrer a classes particulars per aprendre les tècniques de l'art.
Malgrat les dificultats que els creava l'ordre social imperant, moltes dones van ser capaces de dur a terme una obra pròpia. Però la crítica sempre infravalorava les seves creaciones. Els clients, els marxants, els directors de museus, els professors de les universitats , totes les professions relacionades amb l'art han estat controlades per homes que han col·laborat - generalment de manera inconscient- en aquesta ocultació gegantina. L'obra d'aquestes dones s'ha dispersat i moltes peces es troben actualment emmagatzemades als soterranis dels museus.
Paradoxalment, la dona ha tingut una àmplia presència en el món de l'art, però sempre des del punt de vista masculí. Se l'ha vist com una musa inspiradora, com un objecte bell i com a símbol, però difícilment amb la complexitat, l'esperança i les contradiccions de qualsevol ésser humà. Fins i tot als salons del segle XVIII, amb una presència femenina majoritària, el món galant la redueix a simple objecte sexual.
Ni tan sols en les avantguardes del segle XX es va reconèixer a les dones el seu protagonisme en la creació artística. Sonia Delaunay feia una obra abstracta una mica abans que el mateix Kandinsky, però no sol figurar en els llibres d'art. Quan les sufragistes van obtenir el dret a votar, encara André Breton, líder d'una avantguarda tan renovadora i revolucionaria com el surrealisme, continuava contemplant la dona com a font d'inspiració, ésser fràgil eternament immadur.
Només en l'avantguarda russa del començament del segle XX i en les tendències més recents troben dones reconegudes en la primera línia de la renovació artística. Però resulta gairebé una excepció. El procés d'acceptació de la creativitat artística de les dones continua essent llarg i difícil.
